Ibercamera

Cada estiu, quan acabava la temporada de concerts, Gustav Mahler es refugiava entre els llacs i les muntanyes d’Àustria per dedicar-se exclusivament a compondre. Necessitava un silenci absolut: el més mínim soroll el desconcentrava, especialment el de la família i, per això, es feia construir petites casetes de composició (Komponierhäuschen) per aïllar-se.

Aquells estius van donar vida a algunes de les seves obres més extraordinàries, com la Tercera Simfonia (1895). Mahler afirmava que aquella obra era «la natura sencera, que troba una veu», i va arribar a imaginar cada moviment com un capítol de la creació: les roques, les flors, els animals... Tot i que va renunciar a aquests títols abans de l’estrena, mai no va amagar que el paisatge havia estat la seva gran font d’inspiració.

Un any més t**d, quan un joveníssim director Bruno Walter el va anar a visitar a Steinbach, Mahler li va mostrar els boscos i el llac on havia compost la simfonia. Durant el passeig, veient l’admiració de Walter, Mahler li va dir amb ironia: «No cal que continuïs mirant. Ja ho he posat tot a la meva simfonia.»

En el concert de cloenda de la 42a Temporada, l’Orquestra Gürzenich de Colònia va esdevenir una veritable revelació. Més enllà de la qualitat instrumental, els de Gürzenich són una de les institucions més venerades d’Europa i tenen una personalitat musical única.

Tenia tot el sentit que els músics de Colònia vinguessin amb la Simfonia “Tità” de Mahler i doncs és l’orquestra amb la qual el compositor va estrenar algunes de les seves simfonies. A la primera part, Christiane Karg va ser una Comtessa Madeleine ideal que ens va fer viure la difícil i intensa última escena del Capriccio de Strauss. En resposta a l’ovació del públic, Orozco-Estrada ens va oferir amb els seus músics una sentida versió del Ni**od de les Variacions Enigma d’Elgar.

En la seva cinquena visita a Ibercamera, el mestre Orozco-Estrada ens va oferir per primera vegada una simfonia de Mahler.

El Quartet Casals i Josep Maria Prat, president de GrupCamera, celebrant ahir el concert de cloenda del Cicle Xostakóvitx que els ha portat a Barcelona, Madrid i València. Sens dubte, un dels grans esdeveniments musicals de la temporada.

Les Tres últimes sonates de Beethoven representen un dels corpus més extraordinaris i exigents del repertori.

En el seu retorn a la sala de cambra de L’Auditori, Varvara ens va mostrar ahir les característiques de la seva personalitat artística: la honestedat, l’austeritat i la sinceritat i profunditat de les seves interpretacions.

Davant el nostre reconeixement, Varvara ens va oferir dos bisos de Purcell: Ground en do menor i la Sarabanda de la Suite en do major.

Quan Philippe Herreweghe ens va proposar programar la Passió segons Sant Mateu un Dilluns Sant vam témer que fos una mala data en ser període vacacional. Però ahir L’Auditori estava pràcticament ple. És la força de Bach i la seva Passió, del mestre Herreweghe, del seu Collegium Vocale Gent i, en definitiva, la força que ens uneix a tots a la música.

El Collegium Vocale Gent va ser creat per Herreweghe fa 56 anys, per iniciativa pròpia amb un grup d’amics músics que encara l’acompanyen. El seu equip realitza fins a cinc-centes audicions anuals per tal d’actualitzar i adaptar la plantilla a les necessitats de cada programa. Un veritable treball d’orfebreria amb les orquestres, cors i solistes.

En acabar, un abonat ens va dir que la versió de la Passió de Herreweghe és la millor. El cert és que no creiem que en art hi hagi ni millor ni pitjor, però sí que estem segurs que el que ahir ens va mostrar el mestre és incomparable.

📷