Xalest

La plaça Mallorca d’Inca s’ha omplert de música, de records, de famílies i, sobretot, de molta emoció per retre homenatge a Cucorba , un grup que forma part de la vida de tantes i tantes generacions de mallorquins.
Perquè Cucorba és molt més que un grup de música infantil.
Cucorba és la nostra infància, són les places dels pobles plenes de nins i nines, les festes d’estiu, les revetlles, les cançons que encara som capaços de cantar de memòria... Són records que hem viscut noltros i que, anys després, hem compartit amb els nostres fills.
Avui hem pogut tornar a cantar i ballar amb Gabriel Gamundí, Francesc Aguiló i Gemma Palà, els actuals membres de Cucorba, i amb un grapat d’artistes que han volgut sumar-se a aquest homenatge tan especial:
Juanjo Montserrat, Toni Colomar, Marta Elka, Miquel Brunet, Umbert, Ánimos Parrec, Natàlia Tascón, els germans Martorell amb Sedaç, Tiu, O-Erra, Miquel Àngel Oñate i Kake Portas i els músics de la banda que acompanyaren l'espectacle,
​Fausto Morell als arrenjaments i la direcció, Josep Font a la bateria, Joel Ródenas al baix i Sergi Sellés als teclats.
Una nit plena de música i de complicitats, que ens ha recordat que hi ha cançons que no passen de moda perquè formen part de la nostra història.
Gràcies a l’Obra Cultural Balear per haver fet possible aquest gran concert d’homenatge i per haver volgut reconèixer els cinquanta anys de trajectòria de Cucorba i la seva aportació a la nostra cultura popular i a la nostra llengua.
GRÀCIES per cinquanta anys de música.
Per cinquanta anys de cultura.
I per cinquanta anys de records.
Gràcies, Cucorba, per haver format part de tantes infàncies i de tantes vides.

Des del balcó de l'Ajuntament de Binissalem , amb tot el poble expectant i els sentiments a flor de pell, hem escoltat el pregó que ha donat el sus a sa Vermada, la gran festa que cada any ens recorda qui som, d’on venim i tot allò que compartim.
I un any més ho hem fet de la mà de Sion Capçana, amb unes paraules que, ens han arribat ben endins. Paraules que emocionen, que fan pensar i que ens recorden el valor de les nostres arrels, de la nostra gent i de tot allò que fa de Binissalem un poble tan especial.
Ha estat un moment de molta emoció, perquè sa Vermada no és només una festa: és tradició, és cultura, és memòria i, sobretot, és gent.
Gràcies, Sion, per fer-nos emocionar una vegada més amb les teves paraules.
Visca sa Vermada! Visca Binissalem! 💙🍇

Avui volem donar l’enhorabona a pel Premi Nacional de Poesia 2026. ✨
És un orgull veure com un escriptor mallorquí, compromès amb la nostra cultura i amb la nostra llengua, rep un reconeixement tan important amb una obra que ens parla de la memòria col·lectiva i de la Guerra Civil a Sala Augusta, però també de la memòria més íntima: la mare, la infància, la família i les dones que, durant dècades, varen sostenir les seves llars treballant en la indústria del calçat, a Llengua materna.
Aquest llibre, que ja era un petit tresor per a noltros, dedicat de la seva mà durant la presentació que va fer al , avui ho és encara més.
Enhorabona, Sebastià, per aquest merescut reconeixement!

Avui hem viscut a Biniagual un d’aquells moments que anuncien que el temps de sa Vermada ja és aquí.
Hem assistit a la festa de Sant Gall, on els Vermadors i Vermadores d’enguany, acompanyats per les autoritats, han donat el sus a la LX Festa des Vermar de Binissalem.
Una celebració que, com tantes tradicions de Mallorca, està íntimament lligada al calendari de la terra. Al setembre maduren les figues i les vinyes esperen la verema. Ja l’Arxiduc Lluís Salvador deixava escrit que les figues bordissot blanques de Binissalem i Biniagual eren molt apreciades.
Enguany, a més, la festa ens ha permès descobrir un bon grapat de detalls en la indumentària dels Vermadors i Vermadores, amb vestits que s’estrenen i que ens recorden la importància de conservar també aquestes peces, els seus teixits, colors, ornaments i petits detalls que formen part de la nostra història.
Sa Vermada és terra, feina, memòria i festa. És una tradició que passa de generació en generació i que continua fent poble.
Desitjam a tots els binissalemers i binissalemeres unes molt bones Festes des Vermar.
Visca sa Vermada i visca Binissalem! 🍷🍇❤️
Ajuntament de Binissalem

Avui el Teatre Principal d’Inca ha estat testimoni d’una celebració molt especial: 40 anys dels Revetlers del Puig d’Inca.
Quaranta anys de música, de danses i de tradició.
Un homenatge a tots els sonadors i balladors que, al llarg d’aquestes quatre dècades, han dedicat temps, il·lusió i estima a mantenir viva la nostra cultura. Als que hi són avui, als que hi han estat i als que, d’una manera o altra, han deixat la seva petjada en aquesta gran família.
I avui també hem pogut veure el futur: noves generacions que aprenen, que gaudeixen i que estimen allò que han rebut dels qui els han precedit.
Perquè la millor manera d’homenatjar 40 anys de tradició és veure que aquesta tradició continua viva.
Gràcies a tots els que heu fet possible aquests 40 anys. I gràcies als joves que faran possible els propers 40.
Per molts d’anys, Revetlers del Puig d’Inca!
Que la música no s’aturi mai, que les danses continuïn omplint els nostres carrers i que les passes segueixin passant de generació en generació...

Hi ha llocs on la història no només s’explica, també es respira. I el monestir de Poblet, a Tarragona, és un d’aquests llocs.
Entre les seves pedres descansen reis i reines de la Corona d’Aragó i, entre ells, Jaume I el Conqueridor, el rei que va marcar per sempre la història de Mallorca.
Estar davant el seu sepulcre fa inevitable pensar en aquella conquesta de 1229, en les naus que partiren cap a Mallorca i en tot el que aquella expedició va significar per a la nostra illa.
Però la tomba de Jaume I també té una història curiosa. Al segle XIX, les tombes reials de Poblet varen ser profanades i les despulles quedaren disperses. Quan anys després es varen intentar identificar i reunir els cossos, va sorgir també el dubte sobre quin era realment el crani del rei.
Un dels cranis presentava una cicatriu al front i es va pensar que podia ser el de Jaume I, ja que les cròniques expliquen que havia estat ferit per una fletxa durant el setge de València. Més endavant, però, els experts varen considerar que aquella ferida no coincidia amb la descrita a les cròniques i varen trobar un altre crani amb una cicatriu que semblava més compatible.
I així, per no córrer el risc de deixar fora el que podia ser el cap autèntic, varen decidir conservar els dos cranis dins el sepulcre.
La comunitat de monjos cistercencs continua tenint cura del monestir i mantenen la seva vida de pregària. Les campanes marquen cada dia els diferents moments de l’oració: Matines, Laudes, Tèrcia, Sexta, Nona, Vespres i Completes, a més de l’Eucaristia.
És una sensació especial pensar que, durant segles, aquestes mateixes parets han escoltat pregàries, han vist passar reis i han estat testimoni de tants moments de la nostra història.
Davant la tomba de Jaume I, no pots deixar de pensar en Mallorca i en com, gairebé vuit segles després, continua formant part de la nostra història.
Poblet guarda el rei. Mallorca en guarda el llegat...

Avui he tengut el privilegi de visitar Son Mut Nou, en una visita organitzada per Varietats Locals i he conegut una persona que ha fet de la seva passió una manera de viure.
Montserrat Pons i Boscana parla de les seves 3200 figueres amb una emoció difícil d’explicar. Cada arbre té un nom, una història, un origen. I mentre l’escoltes, t’adones que per ell no són simplement figueres: són vida, memòria.
És un home que estima la terra profundament i que la defensa amb tota la força, perquè sap que si no la cuidam, si no la protegim i si no en conservam la memòria, també perdem una part del que som.
Avui l’hem escoltat parlar amb aquella passió que només tenen les persones que han dedicat una vida sencera a allò que estimen.
I ens ha emocionat.
Perquè darrere de l’expert, darrere de l’home que coneix les figueres com ningú, hi ha sobretot un home entranyable, generós i d’un cor immens.
Gràcies, Montserrat, per obrir-nos les portes de Son Mut Nou, però sobretot per obrir-nos una petita finestra al teu món.
I gràcies a Associació de Varietats Locals per fer possible aquesta visita i per ajudar-nos a descobrir persones i espais que ens recorden que estimar la terra també és una manera de mantenir-la viva. 🌿🤎

Avui, diada de Sant Bartomeu, és una bona ocasió per tornar la mirada cap a un dels indrets més emblemàtics d’Inca: el monestir de Sant Bartomeu, que va tenir el sant com a patró de la ciutat entre 1230 i 1643 i que, des de 1534, acull la comunitat de monges Jerònimes.

Ara resulta que és el poble més lleig de Mallorca. Quina manera tan pobra de mirar la nostra illa… Com si un poble es pogués resumir en una fotografia, en una façana o en una votació feta des de la comoditat d’una pantalla.
Manacor té carrers, places, cases, esglésies, comerços, oficis, gent, records i racons que només descobreixes quan t’hi atures i els mires de veritat. Com els té qualsevol poble de Mallorca. Perquè la bellesa d’un lloc no sempre és immediata, moltes vegades s’ha de caminar, observar, escoltar i conèixer.
I darrere cada poble hi ha persones que l’estimen, que hi han nascut, que hi han crescut, que hi han fet vida i que en guarden milers de records. Per això, jugar a decidir quin és el més lleig em sembla una manera ben trista de parlar de Mallorca.
Potser estaria bé deixar de fer concursos absurds per trobar què és el pitjor i començar a fer-los per descobrir què ens fa estimar la nostra terra.
Així que, amb tot el respecte: als que es dediquen a fer aquests rànquings, els convidaria a deixar-se de beneitures, agafar un bon parell de sabates i sortir a caminar. Potser descobriran que no hi ha cap poble lleig. Només hi ha pobles que encara no coneixen prou.

Cada 15 d’agost, Mallorca viu una de les tradicions més antigues i especials del nostre patrimoni: la Mare de Déu Morta, també coneguda com la Mare de Déu Dormida o la Dormició de Maria.
Durant aquests dies, moltes esglésies mostren els llits de la Mare de Déu, monuments on la Verge apareix ajaguda, com si estigués dormida, envoltada de flors i plantes aromàtiques.
Entre elles, l’alfabeguera n’és la gran protagonista, però també hi trobam les delicades bellveures, que formen part d’aquesta ornamentació tradicional tan característica.
Durant segles, aquestes plantes han acompanyat la Mare de Déu en la seva vetla, omplint les esglésies de perfum i frescor i donant als llits una bellesa molt especial.
Aqui teniu un petit tast dels llits de ciutat...